“A l’Afganistan jo només coneixia la ‘A’!”, diu i riu. “Ara vull aprendre moltes llengües. M’agrada l’anglès i el francès però justament el grec i l’alemany… són molt difícils i no m’agraden! Però són les que he d’aprendre”. Sí, per a ella aquestes dues llengües són tan difícils com imagino que ho és el fet de viure separada de la seva mare i la seva germana que fa unes setmanes van arribar a Basilea mentre ella s’ha quedat a Grècia amb el pare i el germà petit. Són llengües difícils. Però són les que li toca aprendre pel present i el futur que la família ha planificat tot i no poder calcular cap data exacta. Se’m mostra plenament conscient de la situació incertament organitzada i me l’explica amb la naturalitat de qui la té acceptada. Sense que això signifiqui que la trobi justa.
Ella va néixer a Herat. Hi va créixer fins als deu anys. Ara en té dotze i viu a la ciutat de Ioànnina, Grècia. Ja fa gairebé dos anys que hi va arribar i no vol que l’estada s’allargui massa més temps. Mentre la mare i la germana de nou anys busquen arrelar a Suïssa per tramitar el reagrupament familiar, ella s’ha quedat en aquesta etapa del trajecte per recolzar el pare i exercir de germana gran amb paciència infinita. Cuina, neteja i ajuda a educar i cuidar el seu germà de quatre anys. I entre totes aquestes tasques precoces procura rascar estones per repassar els deures. No vol deixar escapar ni una sola lliçó. I també somriu, corre i juga perquè ja fa gairebé dos anys que viu a Grècia però la seva edat és la que és. I no una altra.

“Sembla que vulgui resguardar tot el que duu a dins amb la seva cara i la seva mirada reservades per no revelar què pensa però de les quals no pot, o no vol, potser també, esborrar la càrrega del que ha viscut”

En un primer moment es mostra tímida i s’ho mira tot des de fora. Mentre hi ha canalla que ja fa estona que corre i salta, ella passeja pel límit del terreny de joc. I ho observa tot. La seva manera de mirar em crida l’atenció; es manté a un altre pla de la resta i a la vegada busca i crida que m’hi acosti. Sembla que vulgui resguardar tot el que duu a dins amb la seva cara i la seva mirada reservades per no revelar què pensa però de les quals no pot, o no vol, potser també, esborrar la càrrega del que ha viscut.
D’entrada, la percebo així, i també de sortida. Però en el que hi ha entremig, si accepta que t’hi apropis, arrenca i no hi ha qui pugui aturar la seva xerrera i el seu somriure. “Perdona, t’estic cansant?, potser xerro massa”, em diu en una breu pausa. Li dic que no, que m’agrada escoltar-la. I segueix. Salta d’un tema a un altre, mentre es recol·loca constantment el hijab que li rellisca cap al clatell, per tornar a remarcar, amb molt d’orgull, que fa dos anys només sabia la “A” i ara parla anglès. Se li il·lumina la cara quan parla d’una de les voluntàries del camp de Doliana, situat al nord-oest, on va estar quan va arribar al país abans de ser reubicada al pis actual a Ioànnina, perquè va ser qui li va ensenyar a llegir i escriure anglès. Va ser qui li va ensenyar a llegir i escriure, en general, per ser més precisos.
En ella veig totes dues coses alhora: la seva essència espontània i la motxilla que carrega cada dia. I cada part em sembla que té el seu moment conscient així com l’una s’entrellaça amb l’altra quan no hi pensa. Té dotze anys.
“A l’Afganistan la gent no té gaires diners i per això una de les coses que m’agrada fer quan podem és anar al riu. La gent porta el menjar, les cadires i allà ens trobem, passem el dia junts i ho gaudim sense gastar gaire”, m’explica. I em sorprèn que el passat agafi forma de present. No acabo d’entendre quan podia anar a passar el dia al riu perquè ella va néixer quan la guerra ja havia començat. Però tampoc li pregunto. De fet, ja feia quatre anys si calculem que es va iniciar el 2001 amb la invasió dels Estats Units amb l’objectiu d’eliminar Al Qaeda i els talibans. La missió nord-americana, que havia de resumir-se en una ofensiva breu i directa, ha resultat una guerra que no acaba per més que Barack Obama argumentés la fi després de matar Osama Bin Laden el 2011 i retirés bona part de les tropes el 2014. Des del traspàs del poder a l’Afganistan, i ben bé des del 2011, els talibans i el DAESH han anat augmentant la seva sanguinària àrea d’influència i actualment dominen el 80% del sud i el 43% del conjunt del país, segons un article de William Dalrymple publicat a El País el 20 d’agost. I a finals del mateix mes d’agost, Donald Trump anunciava que enviaria fins a 4.000 soldats més al país.
És una guerra latent que segueix expulsant la població de casa seva. Ella ja fa gairebé dos anys que va marxar.

“No m’explica si té o no té somnis. Només parla de les llengües que aprèn, de les que vol aprendre, de les ganes d’anar a Suïssa i de com li agradaria que fos possible tornar a l’Afganistan. Però no ho és.”

Quan caminem per Ioànnina cap al Mikri Poli, el centre d’Oxfam on rep classes d’anglès, practica el lèxic que ha après a còpia d’anomenar tot allò que veiem. Traffic light, container, trash, bakery… I el seu germà de quatre anys també deixa anar alguna paraula en anglès entre frases llargues en farsi i sense despistar-se del One, two, three… jump! que fem cada pocs metres per prestar-li atenció. Si no, s’enfada. Cat, dog, car, house, hairdresser… M’explica que la seva mare és perruquera i patronista i el seu pare, lampista. I Ho diu en present. Ara, la seva mare treballa al camp de Basilea on viu. La seva germana de nou anys l’ajuda. Col·laboren a cuinar els àpats per la gent del camp i la germana serveix safates amb una eficiència i una velocitat que tothom admira. Quan parlen per videoconferència cada dia li expliquen que s’espavila molt i tothom la felicita. Està orgullosa de les dones de la seva família.
No parla de si li agradaria seguir els passos de la seva mare i ser perruquera o de si hi ha alguna altra professió entre els seus desitjos. No m’explica si té o no té somnis. Només parla de les llengües que aprèn, de les que vol aprendre, de les ganes d’anar a Suïssa i de com li agradaria que fos possible tornar a l’Afganistan. Però no ho és.
Al seu avi el van matar els talibans perquè era policia. Onze civils van morir a Logar el darrer dia d’aquest agost perquè els talibans els van utilitzar d’escut en un atac de l’OTAN. El mateix dia, en un atac de les tropes nord-americanes contra els talibans a Herat, van morir quinze persones més. Tretze van morir víctimes d’un atac de la Força Aèria Afganesa que atacava un campament talibà prop d’Herat dos dies abans i les morts d’aquella jornada s’incrementaven a cinc més per un atemptat amb cotxe bomba a Kabul, reivindicat pels talibans. Entre altres persones innocents que van morir durant l’agost hi ha totes aquestes i s’hi sumen més de cinquanta en un atac perpetrat pels talibans units amb el DAESH el dia sis d’agost a Sar e Pul, onze dies abans que en morissin setze en els atacs a Barcelona i Cambrils.
Li dic que crec que és important que la seva veu sigui escoltada per la gent d’Europa perquè és important seguir generant consciència i mobilització. Li explico que hi ha gent sensibilitzada que es manifesta per seguir pressionant els governs perquè reaccionin d’una manera decent d’una vegada per totes. Li dic que hi ha europeus a qui ens fa vergonya ser europeus i que no acceptem les seves polítiques. La seva cara es torna escèptica. “No entenc per què us manifesteu al carrer si vosaltres viviu a les vostres ciutats, podeu treballar i estudiar i viviu amb les vostres famílies”, em respon. Per un moment sento que la neteja de consciència sovint és massa present quan cridem als carrers de les nostres ciutats. Per un moment, sento que el que em vol dir és que ella no vol fer pena a ningú i que rebutja la compassió. I li parlo de solidaritat. Quan la conversa em torna com una esgarrapada freda a l’estómac durant els següents dies penso que té tot el dret a sentir el que sent i que ningú té legitimitat per jutjar-la. La història dels seus records és molt llarga i ni tan sols ha arribat a explicar-me’n el primer capítol.

“ ‘Segur que d’aquella trobada i de tantes altres a altres països el meu president en va treure un bon grapat de diners però jo em pregunto: ‘on deuen ser aquests diners? Perquè el país segueix igual i no els ha invertit a millorar-lo per fer-lo habitable’.”

“Saps què passa? Fa pocs anys el president del meu país va anar a Alemanya i, després de reunir-se amb els polítics d’allà, va aparèixer per la tele per dir que podíem tornar a casa perquè l’Afganistan ja era un país segur”, m’explica amb un posat seriós que xoca amb l’entusiasme que li he conegut una estona abans. Desconec de quina visita em parla, però el sentiment de decepció i escepticisme m’enganxa a seguir atent el seu discurs. “Segur que d’aquella trobada i de tantes altres a altres països en va treure un bon grapat de diners però jo em pregunto: ‘on deuen ser aquests diners?, perquè el país segueix igual i no els ha invertit a millorar-lo per fer-lo habitable”, segueix. I m’ensenya la seva mà, la tanca i se la posa a la butxaca. “Si els diners se’ls queda ell, el país mai serà un lloc on poder viure”, conclou i arronsa les espatlles.
Jo no sé com reaccionar i ella m’insisteix que m’acabi tot l’arròs i la carn del sopar al qual m’han convidat a casa seva. “Bokhor! Bokhor!”. Quan ja és tard, se’m fa difícil dir-los-hi que he de marxar i fins i tot sento que podrien prendre-s’ho com una manca de gratitud perquè ni ella, ni el seu germà, ni el seu pare, em deixen. Finalment, m’entenen i m’acomiado assegurant-los-hi que l’endemà ens veurem. Compleixo i seguim xerrant.

L’endemà li escric i li envio fotos: “Potser cridar al carrer no canvia gaire les accions dels polítics, però, si no crido, estic acceptant el que fan i no vull acceptar-ho”.

El 26 d’agost, uns dies després, camino per Barcelona en direcció al Passeig de Gràcia amb Diputació. Em pregunto a mi mateix ben bé per què hi vaig i, quan encenc la ràdio del mòbil i sona la presentació del programa especial pels auriculars, la cara d’ella em ve al cap i les seves paraules m’escalfen el cor i em pugen als ulls. La tinc molt present. Hi vaig per tothom i hi vaig per ella. “Les vostres polítiques, les nostres morts.
L’endemà li escric i li envio fotos.
“Us puc escoltar amb les orelles obertes i el cor ben ample però és cert que mai podré sentir els vostres sentiments. Tens tota la raó. El que tinc a les meves mans, el que et puc oferir, no és una altra cosa que la meva solidaritat, part del meu temps del qual em sento feliç d’haver compartit amb vosaltres aquestes setmanes i els meus crits al carrer. Potser cridar al carrer no canvia gaire les accions dels polítics, però, si no crido, estic acceptant el que fan i no vull acceptar-ho. Us desitjo el millor i la meva solidaritat és la més útil de les meves eines”.
Aquest text és fruit de les converses i les sensacions que vaig tenir amb ella durant els dies
d’agost que vaig viure a Ioànnina, Grècia, com a voluntari del Col·lectiu VIO. Ni el seu ni 
cap altre nom se cita per tal de respectar la seva privacitat i el seu anonimat. 
La cronologia dels diferents moments l’he alterat en alguns casos al servei de la fluïdesa i 
cohesió del text. 

Martí Col.